Transmigració

Després d’haver-me passat un any sencer sense publicar absolutament cap entrada en aquest bloc, corroboro allò que de fet ja sabia: pensar només té sentit en el context d’una conversa amb altres persones. Així doncs, remeto qualsevol altra persona que pugui estar interessada en les meves reflexions al lloc on realment s’està desenvolupant la conversa: https://www.facebook.com/caminsdesaviesa. Seguim assajant!

sprout

Anuncis

Llibres

category-BOOKS.jpg

«El que necessitem són llibres que ens colpegin com una desgràcia dolorosa, com la mort d’algú a qui estimàvem més que a nosaltres mateixos, llibres que ens facin sentir desterrats en els boscos més remots, lluny de tota presència humana, alguna cosa semblant al suïcidi. Un llibre ha de ser la destral que esberli en mil bocins el mar congelat que hi ha a dins nostre.»

Franz Kafka

Igualtat vs. identitat

El diccionari defineix ‘igual’ en els següents termes: “que té en comú amb un altre individu o una altra cosa o amb altres individus o coses absolutament totes les característiques, l’aparença, l’essència o una determinada qualitat o magnitud“. En efecte, si afirmo que dues coses són iguals, el que vull assenyalar en termes generals és que aquestes dues coses comparteixen les mateixes característiques.

cotx.png

En un sentit més flexible, pot ser que només comparteixin algunes de les seves característiques, a saber, aquelles que resultin més rellevants en el context en el qual es produeix la comparació. Per exemple, puc afirmar que dues cases són iguals si les seves respectives façanes responen al mateix disseny, que dos cotxes són iguals si corresponen al mateix model, o fins i tot que dues persones són iguals si presenten els mateixos trets bàsics de la personalitat. En un sentit més estricte, però, només puc dir que dues coses són iguals si comparteixen exhaustiva i absolutament totes les característiques. En altres paraules, si són completament iguals, en comptes de ser només parcialment iguals.

En el cas que dues coses siguin parcialment iguals, és a dir, que només comparteixin algunes de les seves característiques, parlar d’igualtat és tan sols això, una manera de parlar amb una intenció i un sentit merament pragmàtics, per la qual cosa no suposa una paradoxa metafísica gaire profunda.

Però imaginem que es tracta de dues coses completament iguals, o sigui, de dues coses que comparteixen totes les característiques. Algú podria objectar que, en sentit estricte, aquesta situació resulta senzillament impossible, atès que ni tan sols el protocol industrial de producció en cadena més extraordinàriament acurat podria garantir que la quantitat i la composició atòmiques de dos productes fabricats en sèrie coincidís totalment. Però imaginem que ens trobéssim en aquesta situació fabulosa. Imaginem que tinguéssim dos bolígrafs completament iguals, de tal manera que ni tan sols amb l’ajuda del microscopi electrònic més potent no poguéssim detectar-hi la més mínima diferència.

 

 

0002-ACGP-12A.jpg

Doncs bé, aquí és justament on comencem a advertir la paradoxa metafísica profunda: dos bolígrafs completament iguals —en la mesura en què compartissin totes les característiques— continuarien sent tanmateix dos bolígrafs diferents en la mesura en què es tractaria de dues entitats separades. En altres paraules, encara que un bolígraf fos completament igual que un altre bolígraf, això no el convertiria pas en el mateix bolígraf. I malgrat que aquesta afirmació sigui perfectament comprensible i acceptable des del punt de vista del sentit comú, té una implicació que ja resulta una mica més controvertida, almenys des del punt de vista de bona part de la història del pensament filosòfic: la identitat d’una cosa, és a dir, allò que fa que una cosa sigui el que és en comptes de ser una altra cosa, no pot ser una característica o un conjunt de característiques, atès que, fins i tot en aquells casos en què dues coses comparteixen exhaustiva i absolutament totes les característiques, segueixen sense compartir una mateixa identitat, en la mesura en què es segueix tractant de dues coses diferents.

Observem de passada que, tot i que tradicionalment el principi d’identitat s’ha expressat amb la fórmula “A = A”, convé tenir ben present que la identitat no consisteix simplement en la igualtat d’una cosa amb ella mateixa —és a dir, en el fet que una cosa tingui en un moment determinat les mateixes característiques que ella mateixa en el mateix o en un altre moment determinat— sinó en la seva “mateixitat” —o sigui, en el fet extraordinari que precisament sigui ella mateixa i no pas cap altra cosa, encara que fos una altra cosa que tingués exactament les mateixes característiques que ella.

Arribats a aquest punt, la qüestió de fons s’ha tornat urgentment evident: ¿Què fa que una cosa sigui precisament ella mateixa, si no pot ser cap de les seves característiques? ¿Com puc identificar una cosa —o com puc identificar-me a mi mateix, que al cap i a la fi és el que realment m’interessa descobrir— al marge de totes les seves propietats? ¿Quin altre criteri o quina facultat cognitiva podria emprar?

Ara que hi penso, potser m’he precipitat quan he acceptat la possibilitat que dues coses siguin completament iguals perquè comparteixin totes les característiques. Potser és radicalment impossible que dues coses comparteixin totes les característiques perquè, efectivament, si realment compartissin totes les característiques, ja no hi hauria absolutament res que permetés distingir-les i serien directament la mateixa cosa. Encara que dos bolígrafs tinguessin exactament la mateixa forma, la mateixa mida, el mateix pes, àdhuc la mateixa quantitat i la mateixa composició atòmiques, seria impossible, per exemple, que en un mateix moment es trobessin en un mateix lloc, com també seria impossible que compartissin exactament la mateixa història, per la qual cosa ja no podríem considerar que fossin completament iguals.

Així doncs, encara que les característiques intrínseques de dues coses —com per exemple la seva forma, la seva mida o la seva composició— siguin exactament les mateixes, és del tot impossible que les seves característiques extrínseques —com ara la seva ubicació espaciotemporal o, en general, la seva relació amb les altres coses— també siguin exactament les mateixes. I tenint en compte que les característiques extrínseques també formen part de la identitat d’una cosa, en la mesura en què també contribueixen a definir-la i a distingir-la de les altres coses, això explicaria com és possible que dues coses intrínsecament iguals entre elles continuïn tanmateix sent dues coses diferents pel fet que no comparteixen totes les característiques extrínseques.

huge.8.44778

Però encara li podem donar una altra volta a la reflexió si qüestionem la distinció entre característiques intrínseques i característiques extrínseques que tot just acabem d’assenyalar. En efecte, encara que a primera vista pugui semblar que la forma, la mida, el pes o la composició d’una cosa són característiques que li pertanyen per si mateixa, en el fons no es tracta sinó del resultat de les seves interaccions i les seves relacions amb les altres coses. Dit d’una altra manera, en el fons totes les característiques d’una cosa són característiques extrínseques, atès que totes elles depenen, ja sigui directament o bé indirectament, de les seves interaccions i les seves relacions amb les altres coses.

En relació amb aquesta qüestió, convé destacar que, si hi ha una relació directa entre A i B, i hi ha una relació directa entre B i C, automàticament hi ha almenys una relació indirecta entre A i C. En conseqüència, i tenint en compte que l’univers és una xarxa formada per totes les coses que tenen alguna relació directa amb alguna altra cosa, puc concloure que totes les coses estan directament o indirectament relacionades amb totes les altres coses que hi ha a l’univers, i encara més, que la relació que hi ha entre una cosa i totes les altres coses que hi ha a l’univers constitueix la identitat d’aquesta cosa, en la mesura en què articula el conjunt de les seves característiques extrínseques, que és sense més, tal com ja hem apuntat, el conjunt de les seves característiques en general.

Spacetime_curvature.png

En definitiva, cada cosa és simultània i recíprocament el conjunt de totes les seves relacions amb totes les altres coses de l’univers.

 

 

 

 

«Vull aprendre més i més per tal de poder percebre com a formós allò que hi ha de necessari en les coses; aleshores em convertiré en un d’aquells que fan les coses formoses. Amor fati: que aquest sigui el meu amor d’ara endavant! No vull fer la guerra contra allò que és lleig. No vull acusar; ni tan sols vull acusar aquells que acusen. Mirar cap a una altra banda serà la meva única forma de negació. I al capdavall, desitjo convertir-me algun dia en algú que només digui “Sí”.»

Friedrich Nietzsche, La gaia ciència, 276

Girl in the rain

«Si afirmem un sol moment, d’aquesta manera estarem afirmant no només a nosaltres mateixos, sinó a tota l’existència. Atès que no hi ha res que sigui autosuficient, ni en nosaltres mateixos ni en les coses; i si el nostre esperit ha tremolat de felicitat i ha sonat com la corda d’una arpa ni que sigui una sola vegada, tota l’eternitat ha estat necessària per produir aquest esdeveniment concret ―i en aquest sol moment d’afirmació tota l’eternitat s’ha declarat bona, redimida, justificada i afirmada».

Friedrich Nietzsche, La voluntat de poder